Inspirar i expirar, omplir i buidar... gest, expressió i ritme, un mecanisme espontani que s’adapta a la situació donada. La forma de respirar ens delata una personalitat. Sens dubte la influència de les emocions actua sobre ella i, a la vegada, la respiració modifica l’estat emocional. La respiració tranquil·la asserena, per contra, una respiració accelerada crispa.

Val a dir que tenim una idea força vaga pel que fa a la respiració. Per respirar bé no ens cal agafar aire fins a inflar desmesuradament la caixa o bufar per treure’l. Curiosament el que no sabem fer és expirar, és a dir, buidar-nos, lliurar-nos de l’aire i deixar que de forma natural es produeixi la necessitat de tornar-lo a agafar. Estem fixats que només hi ha una forma de respirar i, de maneres de respirar, n’hi ha tantes com de situacions donades. El cas és que no sempre hi ha harmonia entre la situació donada i la respiració i això fa que vagi accelerada i forçada. Vegem, doncs, els músculs que hi intervenen i quins són els principis biomecànics. L’aire que respirem passa per un camí sinuós fins arribar a les cèl•lules. Músculs, ossos, vísceres... tot s’activa amb la respiració.

La caixa toràcica s’expandeix, la columna vertebral s’allarga en la inhalació i s’escurça a l’exhalació. A més, la respiració ens fa vibrar les articulacions, ens tonifica i ens afluixa els músculs. És una font d’energia, una eina poderosa que, fins i tot, ens modifica la configuració.

Els músculs primaris, els més potents del sistema, són: el diafragma, els intercostals i els abdominals. Els secundaris són: l’escalè, el pectoral, l’esternoclidomastoïdal i el trapezi, és a dir, la bastida del coll i la cintura escapular. La funció d’aquests és necessària en moments breus i de poca durada. Una de les causes que fa que la capacitat respiratòria sigui deficient és perquè anteposem uns músculs sobre els altres. Aquest és el motiu que ens fatiga i ens carrega el sistema.
El diafragma, el principal motor de la respiració, té forma de cúpula. Per damunt seu s’assenten el cor i els pulmons i, per sota, s’hi aixopluguen el fetge, l’estómac i el sistema digestiu.
Els pulmons, la connexió amb l’interior des de l’exterior, fan l’intercanvi de l’oxigen pel diòxid de carboni. Són els òrgans de la ventilació i el principal expirador.

La inspiració ens alimenta, penetra als ronyons i al fetge i l’expiració ens asserena, surt dels pulmons i del cor. Una respiració llarga i profunda ens aboca a un sospir i, aquest, a la distensió del diafragma. El sospir alleugera la pressió sobre el cor, asserena i calma. La respiració justa a cada situació ens ajuda a recuperar l’harmonia orgànica i acomoda les vísceres abdominals.

Contacte