El nostre esquelet fa de perxa als nostres músculs i els músculs el sostenen i el mobilitzen. Són necessàries unes articulacions lliures i ben encaixades, així com uns músculs capaços de bombejar, de desplegar-se i retraure´s perquè l´organisme s´alimenti i es renovi. Movent-nos, nodrim l´organisme. Movent-nos, els fluids circulen i els òrgans es regeneren. Aquesta és la raó de l´activitat física.

Som una estructura que s’alimenta del moviment i que es troba en una constant adaptació per encaixar les articulacions. Quan aquestes estan desajustades, l’esforç imposat per determinades activitats físiques pot provocar un desgast excessiu i, així, descompensar-nos el mecanisme. Sens dubte, l’exercici en si mateix és bo, però si no es té en compte l’encaix de què parlem, fins i tot, pot acabar sent contraproduent. L’estructura humana té com a punt fonamental les articulacions, i l’amplitud i la fluïdesa articular determinaran la capacitat funcional i la verticalitat en la posició estàtica.

L’ideal de l’estructura humana es troba en una simetria i en una verticalitat exactes. La nostra estructura, però, està sotmesa a un constant esforç de tipus mecànic per adaptar-se a totes les situacions i, així, contrarestar l’atracció gravitacional. Tot i que passarà per mil i un obstacles abans no acabi de desenvolupar-se, d’una o altra manera, trobarà l’equilibri malgrat que aquest sigui forçat. Aquesta és la causa per la qual la musculatura acumula tensions i fatiga, per tant, com més ens apropem a aquest estat d’ideal, menys esforços haurem d’emprar per mantenir-nos drets o per desplaçar-nos.

Deixeu-me que faci un incís sobre la verticalitat o, si es vol, la plomada de l’estructura humana. Sovint el concepte de verticalitat se sol equiparar a la postura rígida, tipus militar. Res més lluny de la realitat. La verticalitat és la línia imaginària que passa per uns determinats punts de l’anatomia i que ens confereix una plomada serena i harmònica en la bipedestació. Ara bé, per establir-nos en la verticalitat, cal tenir en compte l’atracció gravitacional a què estem sotmesos sense que aquesta sigui un obstacle, ans el contrari, cal servir-nos-en per arrelar-nos i enlairar-nos. Si poguéssim sentir la força vital que puja a través de les plantes dels peus cap a l’interior de les cames, dit gràficament, com si aquestes fossin arrels d’un arbre, consolidaríem l’eix de la plomada.

Karlfried Dürckheim, psicòleg, filòsof i coneixedor dels pensaments budistes, en el qual m’he emmirallat, dedica bona part de la seva vida a transmetre la forma d’arrelar-nos a terra. Aristòtil, per altra banda, ens fa una descripció del procés de la marxa i situa el punt de la plomada al centre de la pelvis. Se li atribueix el títol de Pare de la Kinesiologia. La cultura oriental, però, la genuïna, ho té molt clar; la consolidació de l’individu es troba en la seva postura, en com s’ha establert en la verticalitat. Estar arrelat a terra no significa, però, estar clavat, de la mateixa manera que estar enlairat no és sinònim de manca de contacte. Totes dues ens allunyen de la plomada. Són l’estereotip de la verticalitat. L’una és la imatge del cos desplomat, la dissolució immanent i, l’altra, de la columna rígida, de la crispació.

Contacte