Breu història, anys setanta

Cap a finals dels anys seixanta principis dels setanta esclaten a Barcelona un seguit de grups que, sota el lema de “teatre independent”, trenquen amb les normes més tradicionals. Havia arribat el moment d’ampliar la forma i el fons d’un teatre que volia obrir-se a totes les expressions creatives de què disposava: dansa, música, teatre gestual... Era el despertar d’un país que n’estava fart, d’aquells anys grisos i carregats de pors, de censura i d’ensopiment.

Tot i que encara hauríem de patir censures i detencions (recordem el cas dels Joglars) les ganes d’expansió creativa eren massa potents per aturar-nos. Tot allò que signifiqués trencar amb les cadenes establertes, fos de l’ordre que fos, s’agafava amb força entusiasme i alegria. En el món de la dansa, però, tot estava per fer. Mentre els grups de comediants oferien una nova dimensió del terme teatre, en la dansa s’havia de conquerir un públic que no existia. Els més entesos sabien de la dansa clàssica i del seu repertori, però la majoria no en tenia una opinió gaire favorable i, de la dansa contemporània, ni tan sols se’n parlava.

Per explicar la meva experiència, el que passava i com era això d’estar lligat a la dansa, he de situar-me i rememorar aquells anys. En primer lloc, m’apareix aquell anar aquí i allà cercant classes de dansa moderna. La dansa clàssica, el ballet, era una disciplina que, amb més o menys exigències, podíem trobar a totes les escoles, però no passava el mateix amb la dansa moderna. Si volia formar-me en aquesta modalitat no em quedava altre remei que seguir un pelegrinatge.

Aquest anar d’un lloc a un altre es corresponia a la inquietud imperant del moment. No podia deixar escapar cap oportunitat. Noms com els de Martha Graham, Merce Cunningham, Horton, José Limón... eren molt apreciats pels qui, com jo, ens interessàvem per aquesta disciplina. Submergida en aquesta dèria anava buscant escoles i professors. Recordo que em vaig apropar als mestres i coreògrafs que venien dels EUA, com ara el mític ballarí i coreògraf Matt Matox, intèrpret de la també mítica pel•lícula Set núvies per a set germans. Com tants d’altres, ell va ser en contínues ocasions a l’escola d’Anna Maleras, escola pionera en les modalitats de dansa moderna, jazz, contemporani... situada a la zona alta de Barcelona, on vaig poder gaudir de les més variades classes.

Malgrat l’esforç que representava aquesta peregrinació, mai, però, em va passar pel cap dedicar-me a aquest món professionalment. El que a mi em motivava era, d’una o altra manera, estar lligada a la dansa i gaudir-la, expressar-me amb el moviment i obrir-me a la intimitat del meu cos. Això és el que em feia seguir donant tombs d’un estudi a un altre. No obstant això, en un dels estudis més antics de Barcelona, situat al carrer de Provença (un edifici que avui ja no existeix), vaig conèixer el professor i coreògraf Ramon Solé. Ell va obrir el camí que poc després van seguir altres i consolidà el que va ser un moment gloriós per a la dansa a casa nostra.

No sé pas com, encara no havia passat ni una setmana del nostre primer encontre, em vaig veure treballant sota les seves ordres. Aquell grup, que assajava una coreografia per presentar a la Generalitat, va esdevenir el Ballet Contemporani de Barcelona. Aquest va ser el meu debut professional i la constatació que la formació del ballarí és una tasca àrdua que no estava disposada a seguir de qualsevol manera.

La formació del ballarí

A part de la natura que se suposa que ha de tenir qualsevol que vulgui dedicar-se a la dansa, la formació d’un ballarí exigeix una gran disciplina i una atenció acurada per part del preparador. Arribar a la màxima simetria, fluir amb la respiració adequada a cada instant i adquirir una tensió muscular justa són els objectius que ha d’assolir en un temps rècord, perquè el ballarí, es va formant a la vegada que el seu cos es desenvolupa. El seu mecanisme corporal, consegüentment, farà per manera de trobar un camí mitjançant unes formes compensatòries fins aconseguir l’equilibri desitjat.

Mentre el ballarí va esculpint el seu cos s’adona de les dificultats inherents a l’anatomia, en general, i de les pròpies, en particular, i les resol amb una mena de “compensacions trampa” que a la llarga li poden impedir una bona tècnica. Per això la mirada atenta del professor i unes directrius adequades a la seva natura són bàsiques. El ballarí existeix i es modela a partir de les classes a les quals assisteix, rigorosament, dia rere dia. Mai n’hi ha prou. La disciplina s’arrela de tal manera que, fins i tot, esdevé una forma de vida.

Cadascú, òbviament, explicarà les impressions segons l’experiència viscuda. Pel que fa a la meva, però, sempre vaig tenir la sensació de no ser al lloc adequat. Per començar, haig de reconèixer que el meu pas per la dansa va ser molt poc convencional. Em fascinava el ritual que s’estipulava a les classes, la disciplina, la sensació en veure transformar-se el cos; tot es convertia en una necessitat. Malgrat tot, però, no em vaig sentir mai satisfeta pel que fa a les classes. Salvant alguns professors, que n’he conegut de bons, la majoria no tenia cap directriu a seguir. Les classes eren merament un entrenament. Això em creava una inquietud que no aconseguia superar. Necessitava, imperiosament, assentar-me en unes bases sòlides. Per damunt de tot, em calia comprendre el mecanisme corporal, encara que no únicament des de la intel•lectualitat. Volia, fonamentalment, sentir-me.

Ballet Contemporani de Barcelona

Tot i així, vaig formar part d’un dels grups pioners del moment, el Ballet Contemporani de Barcelona, que des dels seus inicis va dirigir el coreògraf Ramon Solé, professor de l’Institut del Teatre. Aquells van ser anys plens d’il•lusió i, per damunt de tot, de ganes de fer. Participar-hi era tot un somni i, des de la perspectiva que dóna el temps, puc dir que tot un atreviment i un risc.

El BCB va néixer l’any 1975. Un any més tard, just el 23 d’abril, es presentà amb els ànims d’un grup constituït a la sala de Sant Jordi del Palau de la Generalitat i, aquell mateix any, va fer un seguit de representacions al Saló del Tinell. L’any 1977, però, començà un nou període, la qual cosa suscità que me’n separés tres anys més tard per diferències de tipus artístic i logístic. La meva inquietud per conèixer de ple el mecanisme del cos em duia a la recerca d’un nou plantejament a la meva carrera.

Als anys vuitanta, encara com a membre del BCB, em van demanar impartir classes de dansa contemporània a diverses escoles de Barcelona. Entrar en el camp de la docència no estava inclòs en els meus plans, per bé que em va brindar una oportunitat única, que amb els anys m’ha permès crear un llenguatge dirigit a la comprensió i percepció del cos més enllà de la preocupació de l’habilitat motora. En aquells moments vaig comprendre que, si havia de continuar amb la docència, aniria cap aquesta direcció.

Anys de recerca del mètode

Durant aquella dècada, doncs, vaig estar a la recerca d’un mètode que tractés la comprensió de la mecànica corporal. No vaig renunciar, però, a les classes que de forma magistral feia Helena Villarroya sobre els “fonaments de la dansa”, qui després d’uns anys com a ballarina a l’Òpera de Zurich, s’instal•là definitivament a Madrid on primerament tingué l’ocasió de fer classes en diferents escoles i, més tard, en un estudi al costat de la plaça de l’Òpera, on assentà les bases de la seva pedagogia.

No obstant això, la primera vegada que la vaig veure va ser a l’Institut del Teatre de Barcelona en un intent que va fer Ramon Solé per reunir en un curs especial per a la companyia professors entre els quals es trobaven figures de la talla de Monica Janotta, del ballet de Stuttgart, o Georges Pilleta, de l’Òpera de París. Aquest fet ens va obrir un ventall de possibilitats per conèixer diferents formes de treballar i triar la que més s’apropava a les exigències de cadascú. Paradoxalment Helena Villarroya, d’una manera més modesta, va ser qui amb diferència ens va captivar. Mentre les figures consagrades es dedicaven a exhibir-se més que ocupar-se de fer una classe, ella, plantejava una pedagogia senzilla i lògica de la qual no havíem sentit a parlar mai.

Exceptuant les poques vegades que aconseguia que fes un curset a Barcelona, em vaig veure obligada a desplaçar-me contínuament a Madrid. I així va ser durant més de quinze anys. La meticulositat i el rigor del seu treball, apartat de qualsevol artifici, era el que havia estat esperant fins aleshores. Arran d’això, vaig comprendre que, quan l’estructura no està prou equilibrada, qualsevol activitat física pot produir un desgast prematur a les articulacions i un esgotament a la musculatura i em vaig preparar per a la investigació de l’anatomia, que en un principi m’apropà a la medicina esportiva.

Una vegada més, però, m’oferien uns coneixements sobre el cos humà que es limitaven al manual d’anatomia. Aplicar l’intel•lecte i anomenar els músculs i els ossos, no m’esclaria res sobre la dinàmica i la mecànica del cos. Ara, en el transcurs dels anys, comprenc més que mai el perquè del meu neguit. L’anatomia, bàsicament, és percepció. Partint del fet que un nadó desenvolupa la capacitat motora des del moment que se’l deixa gatejar i bellugar-se, no comprenia com no hi havia més interès en aquest sentit. Perquè la funcionalitat, desperta el sistema nerviós i el sistema nerviós desenvolupa la coordinació del moviment. Podríem dir que aquest fet és el que diferencia un organisme viu de les màquines.

Sigui com sigui, a la fi em vaig decantar per experimentar les tècniques corporals com ara la tècnica d’Alexander, Feldenkrais, les mezzieristes o les metamòrfiques. Totes ens proposen una altra visió del cos. Sentir la part intrínseca de l´ésser humà, la mecànica i la neurovegetativa. Així és que després de dues dècades aplicant els coneixements de la dansa i els mètodes d’educació de la postura, vaig començar a consolidar una disciplina que s’apropava a l’estudi de la mecànica del cos.

Com sorgeix el nom del mètode? Les paraules harmonia mecànica em van suggerir des d’un principi l’acord que es produeix en el moviment quan l’anatomia està ben ponderada, per això, he anomenat aquesta disciplina harmonia en la mecànica del cos. La intenció rau a no marcar-nos una fita com si aquesta es tractés d’una competició en què el premi és la finalitat. Cal que de manera fàcil arribem a establir una connexió amb el cos, una intimitat que ens reforci el llenguatge corporal respectant el tempo de cadascú, el ritme, sense preses, sense obsessionar-nos per obtenir un resultat immediat. Per això, ens hem de desprendre del ritme frenètic imperant i tornar a la satisfacció d’anar pausadament, sense esperar altra cosa que no sigui el nostre benestar. Fins a quin punt deixarem que la quotidianitat ens impedeixi submergir-nos en aquesta tasca?

Contacte